|

Patiment psicològic i esports de resistència

desembre  2016 / 28

“No es pot córrer 75 quilòmetres sense tenir dolor, però cal aprendre a transcendir el dolor, a acceptar-ho i a actuar amb ell. Cal caminar quan la cosa no vagi bé i ser pacient, perquè he après que sempre acaba per passar”

(Serge Girard, atleta d’ultradistància)

nedadors
L’esport cada vegada és més exigent. En la competició, l’esportista ha d’estar al màxim de les seves capacitats, tant físiques com psicològiques per aconseguir els seus objectius establerts. Cada vegada més, la Psicologia de l’Esport és més valorada com a disciplina per optimitzar el rendiment esportiu. En moltes ocasions, és la part psicològica la que marca la diferència enfront d’altres aspectes.

Les proves de resistència (triatló, marató, ultres …) cada vegada gaudeixen de més popularitat. I en elles trobem, atletes professionals, però també persones molt compromeses amb la seva activitat esportiva que troben molt gratificant l’experiència d’aquest tipus d’activitat.

En tots dos casos, es sol afrontar la cursa amb una motivació molt alta, però també trobem, alguns casos, amb un excés de tensió, dubtes i preocupació relacionats amb la transcendència subjectiva de la prova i la possibilitat de no assolir els objectius desitjats.

En els esports de resistència, donada la seva duresa, hi ha una sèrie d’aspectes psicològics que juguen un paper important en el rendiment, podent optimitzar o perjudicar el resultat i la vivència. Aquests poden tenir lloc prèviament a la competició, com ara l’ansietat pre-competitiva, l’estat anímic o la manca de motivació o poden aparèixer en el transcurs d’ella, com ara l’anticipació del resultat, la manca de concentració, etc.

El patiment psicològic apareix quan l’esportista percep la sensació d’amenaça de no poder complir els seus objectius proposats, juntament amb la impotència de no tenir els recursos necessaris per a fer-li front. Aquest fenomen sol anar acompanyat d’emocions negatives com ara el desànim, l’ansietat i la por.

Quan esdevé l’amenaça cal avaluar la situació. Determinar què es pot fer per superar aquesta situació. Si la valoració que fa l’esportista és que no es pot fer res, això condueix a la impotència. És a dir que, perquè tingui lloc el patiment psicològic, han de donar-se la percepció d’amenaça i la impotència.

Els esportistes de resistència han de fer front a dolors musculars i a la sensació d’ofec per l’alt consum d’oxigen fruit de l’esforç durant la competició. L’habilitat per tolerar el dolor és important per aconseguir l’èxit.

Durant el curs de la competició poden aparèixer percepcions, sensacions o pensaments desagradables que poden comprometre el rendiment i augmentar el sofriment. La manca de confiança d’aconseguir els objectius marcats, la posició enfront d’altres companys, la manca de suport social, la valoració infravalorada sobre el propi rendiment, poden fer-ho.

En aquesta modalitat, l’esportista obté un feedback (ritme, sensacions corporals, distància, etc.) durant tota la competició, podent anticipar, en certa mesura, el resultat de la mateixa abans de finalitzar.

Si l’objectiu no es veu compromès, no es convertirà en una amenaça i, per tant, no donarà lloc al patiment. Si es veu compromès, aquest apareixerà i comportarà una amenaça per a l’esportista, una major sensibilitat al dolor i, finalment, una disminució del rendiment, podent arribar a portar-lo a l’abandó.

Aquells esportistes que tenen un major nivell d’autoconfiança i de motivació, que es sentin més capaços d’assolir els seus objectius, que posseeixen un estat d’ànim estable, que es senten menys preocupats abans d’iniciar la competició, etc., tenen major probabilitat de prevenir el procés d’aparició del patiment psicològic.

cycling-655565_960_720

Existeixen estratègies mentals que poden ajudar a l’esportista a afrontar més reeixidament la prova, augmentant la seva tolerància al malestar produït per la duresa d’aquesta:

– Centrar l’atenció, pensaments en les pròpies sensacions corporals o en l’activitat involucrada en la carrera. Aquestes afavoreixen, per exemple, el córrer més ràpid o aguantar esforços més intensos.

– Centrar l’atenció en estímuls aliens a l’activitat. Útil en moments menys crítics.

L’alternança d’estratègies associatives i dissociatives pot afavorir el rendiment en una prova llarga.

Els esportistes professionals o amb objectius molt ambiciosos, han d’emprar estratègies associatives en major mesura, i estratègies dissociatives en els moments menys crítics. Per contra, els esportistes amb objectius menys exigents es beneficiaran més de les estratègies dissociatives en major mesura.

Els esports de resistència, donada la seva duresa, exigeixen preparar-se adequadament tant física com psicològicament per l’enorme esforç.

Algunes de les variables psicològiques que poden intervenir en l’en l’aparició o no del sofriment psicològic són: l’autoconfiança, l’autoeficàcia, la motivació, la interlocutòria diàleg i l’ansietat pre-competitiva. Aquestes costat d’una preparació adequada (i la percepció positiva d’aquesta preparació per part de l’esportista) ajudaran a millorar l’acompliment.

Així mateix, l’adequat ús d’estratègies associatives i dissociatives, depenent dels objectius plantejats, ajudarà a afavorir un millor rendiment i a minimitzar l’aparició de sofriment competitiu.

 

Entrena la teva ment… & Be Positive!