|

La fi justifica els mitjans? Motivacions, valors i esperit competitiu

Desembre  2019 / 16

“Les teves creences es converteixen en els teus pensaments, els teus pensaments es converteixen en les teves paraules, les teves paraules es converteixen en les teves accions, les teves accions es converteixen en els teus hàbits, els teus hàbits es converteixen en els teus valors, els teus valors es converteixen en la teva destinació”

Mahatma Gandhi

El món de l’esport està permanentment en procés de canvi. Apareixen noves modes, noves tendències en la pràctica lúdica – esportiva. Les modalitats incloses en l’esport de resistència gaudeixen d’una gran popularitat augmentant els seus adeptes en l’actualitat. No és difícil trobar persones que s’aventuren a realitzar proves de resistència sense partir d’una gran experiència i, a vegades, sense la preparació adequada.

Però, per què augmenten els practicants aquests esports de tanta duresa actualment? Moda? Contagi? Necessitat d’autosuperació? Cerca de sensacions? Pot ser la resposta a aquestes preguntes es degui al fet que, en el context social i esportiu actual, ens trobem en un moment en què els valors i les motivacions estan canviant al mateix temps que ho fa la societat.

A aquests canvis contribueixen: els ritmes estressants als quals estem sotmesos, el poc espai que ens queda per a conciliar el temps laboral, familiar i domèstic, la sensació de buit que pot aparèixer al no tenir marge de decisió en quant a la nostra vida i la manca de llibertat en un món on les exigències externes són contínues i sovint extenuants. Ens trobem en un moment en què es troba in crescendo el no tenir límit, el voler és poder, on el segon és el primer perdedor, on no hi ha cabuda pel dolor ni per la derrota. L’esport i els seus practicants ens mostren les dues cares de la moneda.

La cara positiva seria la de realitzar una activitat saludable, la de cuidar-se tant en un sentit ampli com concret, la d’unir esforços per un objectiu comú, la d’entrenar amb companys/es, la de reforçar la vàlua personal, etc. La creu negativa es manifesta quan: es superen els límits saludables, es necessita del reforç positiu extern constantment per a sentir-se bé, no s’ajusta un/a a la realitat personal en el moment d’establir-se objectius trencant i/o perjudicant altres espais de la vida, entre d’altres.

En el món de l’esport podem observar persones que es mouen per diferents motivacions. Uns lluiten contra si mateixos prenent-se com a referència mentre uns altres lluiten contra uns altres, prenent a aquests com a guia i referència. En un món ideal l’esport hauria d’estar més motivat per: l’autosuperació, l’esforç, l’elaboració d’un objectiu adequat a la realitat personal, la satisfacció en la realització d’una determinada activitat física, els reptes, el ser constructiu i l’autovaloració del procés d’assoliment. No hauria d’estar únicament orientat a superar al rival per a alimentar així l’ego i la vàlua personal. La primera opció és més saludable, més perdurable en el temps mentre que la segona és una lluita incansable, a vegades, plena d’insatisfacció per no poder vèncer al rival eternament (sovint també reforçat pel fet que un es compara de manera parcial i sense objectivitat).

No podem oblidar-nos d’un altre fenomen que reforça aquesta segona opció: contribueix directament la gran popularitat, repercussió i poder que tenen les xarxes socials en les nostres vides. En aquestes un pot mirar-se com si d’un mirall es tractés, comparar-se constantment amb els seus símils així com mostrar els seus resultats i esforços per a aconseguir un determinat objectiu. Aquí preval el superar als altres per sobre de la millora personal.

Tot això és el resultat directe d’una societat a la qual s’ha educat per a l’èxit, per a no fallar mai, per a no ser un “loser” en la vida. Des de petits se’ns tendeix a exigir ser els millors en tot el que se’ns proposa o realitzem. A qui no li han dit a l’escola que podria treure millors resultats si s’esforcés més? Ha escoltat a casa: “Has de ser el millor” O ha estat comparat amb algun igual fent una valoració més positiva cap a aquest últim. Vivim un moment en què tendim a centrar-nos en el resultat i ens costa valorar el procés d’aprenentatge i de creixement personal regit per l’esforç, el sacrifici, el vèncer adversitats i el superar-se.

Diuen alguns dels nostres avantpassats ​​que la vida actualment és més fàcil. És molt probable que ens hagi estat facilitat molt més del que ells gaudien en certes èpoques. Però no caiguem en el parany, també les exigències han crescut entre d’altres variables. Vivim en una societat àmpliament preparada per a l’èxit però negada significativament a acceptar la derrota com una possibilitat tangible.

En la meva tasca com a psicòloga esportiva m’he trobat en alguns casos d’esportistes que, en veure que no aconseguien el resultat esperat en el transcurs de la competició, abandonaven. Alguns expressaven obertament que al no aconseguir el temps o el resultat desitjat creien oportú abandonar, uns altres s’acollien a molèsties físiques i uns altres al fet que el cap no acompanyava. Òbviament, l’objectiu és personal, lliure i un pot modificar-lo en qualsevol moment en què ho desitgi.

Reflexionem sobre aquest fet. En abandonar per no aconseguir un determinat temps, realment, per què ens estem deixant portar? Molt possiblement pel resultat. Prioritzant la conseqüència, la fi per sobre del vèncer l’adversitat, deixant a un costat: el superar-se independentment del temps reeixit, l’afrontar la duresa del moment, els pensaments negatius, el valorar l’esforç i el recorregut fet per sobre del resultat final.

Aquest tipus d’abandó pot estar condicionat per l’efecte de l’opinió social si un no es fa amb un “bon resultat”. Caldria matisar en aquest punt que, sovint, és més el que un pensa que pensaran els altres que el que els altres pensen pròpiament. Aquest és un exemple de l’educació rebuda cap a l’èxit. Encaixar una derrota o simplement obtenir un resultat que no és el desitjat no és tasca fàcil ja que, sovint, no estem prou preparats. Donem excessiva importància a fer una bona impressió al proïsme, a mantenir costi el que costi una postura guanyadora.

La competitivitat forma part de l’esport però aquesta ha d’estar en la dosi adequada. Superar-se, prendre’s un mateix com a referència, millorar amb el propi esforç i sacrifici, preparar-se a consciència, de manera realista ha de ser el punt de partida i també el punt final. L’esperit competitiu deixa de ser net quan l’objectiu és vèncer per sobre dels altres utilitzant els recursos que siguin necessaris (adequats o no tant) com a únic objectiu.

“La fi justifica els mitjans”, una mítica frase que resumeix aquesta idea errònia de l’essència esportiva i dels valors nobles que es desprenen d’ella (justícia, igualtat, humilitat, etc.). Quan algú es mou més en aquesta línia trobem que aquest esperit es converteix en antiesportiu. L’esport no sempre és positiu. Serien exemples d’això: quan aquest no es pràctica mitjançant el joc net, quan la rivalitat deixa de ser transparent per a alimentar altres objectius més foscos i tèrbols més centrats en trepitjar a altres competidors o quan es dóna una comparació excessiva i contínua amb símils obtenint un reforç en l’autoestima únicament si es supera a l’altre.

Es posa excessiu èmfasi en l’èxit, en la victòria. La derrota està menyspreada i infravalorada. Però, estimats i estimades esportistes, què passaria si sempre guanyéssim, si sempre ens emportéssim la medalla, si sempre aconseguíssim tot el que ens proposéssim? El més probable és que ens estancaríem en la nostra evolució, no incorporaríem el gran aprenentatge que s’obté de la derrota, deixaríem d’esforçar-nos per alguna cosa quan ens fos difícil, els reptes deixarien de tenir valor, etc. Hi ha una frase que ens ve a dir: si fos fàcil tothom ho faria i no tindria mèrit. Sens dubte si sempre tinguéssim èxit passaria una cosa molt trista: quedaríem estancats com Peter Pan en un punt determinat sense opció a créixer, sense possibilitats d’anar incorporant coneixements i convertir-nos en millors esportistes. Estaríeu disposats a acceptar aquest preu?

La derrota implica assumir que tenim límits, deixa patent que hem d’esforçar-nos per a obtenir uns beneficis, ens permet conèixer el valor que té planificar el camí cap a les nostres metes, ens aporta un coneixement sobre nosaltres en situacions adverses de gran vàlua, ens transmet un ensenyament sobre les nostres potencialitats i limitacions, reforça valors com la humilitat (la competició s’encarrega de posar a cadascun en el seu lloc), l’esforç, el sacrifici, la disciplina i la companyonia.

Per tant, és important conèixer les fonts de la nostra motivació, els principis pels quals ens regim, els valors que alimentem en la nostra pràctica esportiva. Aquests marcaran el nostre pas per l’àmbit esportiu, on tot té cabuda. De la mateixa forma que en la societat, som lliures de triar quin és el camí a seguir i els recursos a utilitzar. Aquestes eleccions ens acabaran definint com a esportistes i com a persones.

Entrena la teva ment… & Be Positive!